Introducció: De què parlo quan parlo de menjar sa?

Ja el tenim aquí! El què us havia promès va prenent forma! Després de varis dies de treball intens escrivint, us deixo la primera entrega del llibre 25 Punts Bàsics per a la Salut: la introducció. És un esbós del què acabarà sent, disculpeu si hi ha algun error… però espero que us sigui útil i del vostre gust!

 

Introducció: De què parlo quan parlo de menjar sa?

Hi ha poques coses que fem tants cops al dia com menjar. Per aquest motiu, no és difícil d’entendre que l’alimentació és un dels pilars centrals a les nostres vides per estar saludables o, per contra, tenir més facilitat a emmalaltir. És cert que tots coneixem algú que ha tingut o té mals hàbits alimentaris com ara: gran consum de sucre, begudes alcohòliques,… o baix consum de verdures i hortalisses, i malgrat això, té un estat de salut força bo! I és que en salut, 2+2 no fan 4… cada persona és única i hi ha molts més factors que entren en joc: genètica, embaràs, part i lactància, malalties passades anteriorment, tractaments rebuts, exercici físic, traumes viscuts, salut emocional, pensaments recurrents, estrès, altres hàbits i rutines personals, salut mediambiental del lloc on vivim, suport familiar i/o social,… només per citar-ne uns quants. Davant d’aquesta gran quantitat de factors a tenir en compte, fa que pretendre endevinar l’estat de salut d’algú en un futur, és pràcticament impossible, ja que no els podem tenir tots controlats. No obstant, si procurem sumar hàbits saludables sense obsessionar-nos-hi, segur que tenim més números per un futur millor.

Però què són bons hàbits alimentaris? Sembla mentida que amb la quantitat de informació que tenim al nostre abast avui en dia a internet, llibres, televisió, diaris,… la gent no sàpiga què ha de menjar. Mirem a on mirem, trobem un especialista o altre que ens explica el què hem de menjar o com, entrant en contradicció amb el que acabàvem d’escoltar fa una estona. Que si s’ha de menjar 5 cops al dia, que si dejunar,  que si evitar grasses saturades, que si dieta Paleolítica, Macrobiòtica, vegetariana, cetogènica,… Quin estrès! Estem més saturats de informació que mai a la història, però estem més perduts que els nostres avis a l’hora de decidir què menjar… Està clar que alguna cosa no hem fet bé durant els últims anys tots els professionals de la salut… i és per això que em proposo, com altres companys i companyes també estan fent, intentar de destriar-vos bona part d’aquesta informació i donar-vos la base, el punt de partida perquè us pugueu dissenyar els vostres propis hàbits de vida amb una mica de certesa i coherència.

I per començar, hem de buscar d’on partir… I jo proposo el què us proposo és recuperar una mica el sentit comú. Què vull dir? Que no hem de tirar molts anys enrere per trobar gent que menjava sense que ningú li digués el què havia de menjar, que l’ésser humà ha sobreviscut milers d’anys i adaptant-se a tot tipus de climes, fonts d’alimentació, situacions excepcionals,… sense nutricionistes! Que hi ha millors aliments que d’altres? Segur. Però com més estudis tenim al nostre abast, el què sembla clar que en podem treure és que no hi ha una sola alimentació saludable que valgui per a tothom i que l’esser humà és una obra quasi perfecta, capaç d’adaptar-se eficaçment a dietes molt diferents entre elles.  Per entendre aquest tema, podem mirar algunes dades sobre estudis científics en alimentació que a mi em semblen, com a mínim, curioses (per no dir flagrants!):

La primera evidència que a mi em va xocar i canviar la visió de què és una alimentació sana va ser, precisament, quins aliments tenim evidència científica A (o sigui, que sabem que són realment sans sí o sí, que no hi ha cap estudi que digui el contrari) per a, com a mínim, un tema de salut: només un! A dia d’avui, sabem que l’oli d’oliva és sa per a prevenir o millorar problemes cardiovasculars. I ja està, cap més! La resta d’estudis que trobem en alimentació, tenen com a mínim un altre estudi que demostra el contrari. Això no vol dir que no els haguem de tenir en compte, però sí que no hauríem afirmar cap resultat com una veritat absoluta. De fet, en ciència no ho hauríem de fer mai, perquè el què sabem avui demà pot canviar i quan en un estudi observem correlació entre dos factors, no vol dir que un sigui la causa de l’altre, o vice versa.

O un altre exemple és tenir en comte exemples de dietes dispars com ara la dels Inuit o esquimals, que tenen una alimentació basada, pràcticament, només en aliments d’origen animal. Per contra, varis pobles asiàtics viuen pràcticament tota la seva vida, només d’arròs. Són dos tipus de dieta extrema i, per tan, difícil de portar i no recomanables pel públic en general. Però si mirem més enllà del nostre melic “racional” occidental ens trobem casos com aquests escampats per tot el món: la major part dels tibetans mengen cada dia tsampa (un tipus de pa de civada), te i mantega de iac. Algunes tribus disperses per tot el món viuen a base de, pràcticament, només tubercles. D’altres a base de làctics i sang dels mateixos animals. Visca la diversitat i l’adaptació de l’esser humà a les condicions del lloc a on viu!

També hi ha un altre factor a tenir en compte. Avui en dia està molt de moda la frase “som el què mengem”. I està molt bé, ha ajudat a que molta gent tingui consciència de que el que es posa a la boca, pot acabar formant part d’ell en un futur no molt llunyà. Però en realitat és una mica (o bastant) més complex. Parafrasejant, a mi m’agrada més dir que “som el què digerim, absorbim i assimilem”, tenint en compte així, que el mateix aliment menjat per dues persones, pot acabar tenint efectes totalment diferents a cada una d’elles. Les dues se l’han posat a la boca i se l’han empassat, però una no l’ha digerit correctament, l’altre només n’ha absorbit una part (pot ser la part més interessant nutritivament parlant o la que menys),… la nutrició és individual.

Així doncs, com és que ens arriben aquestes directrius generals, per tothom, en alimentació? Hi ha casos de tot. La majoria d’elles són degut a un o varis estudis científics més o menys seriosos que apunten cap a aquesta direcció (però recordem, correlació no implica causalitat); o als esforços d’un professional de la salut que, amb tota la bona intenció del món, vol donar a conèixer la dieta que “a ell” o “a alguns” dels seus pacients els hi va salvar la vida; o moltes vegades, simplement: interessos econòmics. Sí, per desgràcia això passa. Si qui et paga ven segons quin producte, evidentment, no parlaràs malament d’ell o, inclús, el promocionaràs (de fet, a dia d’avui, la majoria de facultats de nutrició encara estan subvencionades per industries relacionades amb l’alimentació… que cadascú tregui les seves conclusions). A mesura que anem avançant en el llibre, intentarem anar destriant quines veritats parcials hi ha darrera de cada una d’aquestes modes alimentàries, en quines idees estan d’acord la majoria de dietes coherents i quines directrius de les que ens han “venut”, són mentides deliberades i punt.

I és que, tornant al sentit comú, més enllà de les coses en que no es posen d’acord entre ells els que advoquen per un tipus d’alimentació o un altre, hi ha un rerefons comú en totes les teories dignes de ser escoltades: Per fer una alimentació sana i estar-nos nodrint, la base ha de ser menjar aliments, no comestibles. No importarà tan si  mengem més d’un grup o d’un altre, mentre la nostra alimentació sigui majoritàriament aliments, tal i com ha sigut al llarg de tota la història de l’ésser humà fins fa més o menys un segle. Això no vol dir que, per a cada persona, no hi pugui haver grups més interessants que d’altres o inclús grups a evitar per complert per motius de salut, morals,… però barallar-nos per si aquesta variació l’ha de fer tothom o no en la situació actual de desconcert alimentari, és com discutir si el bany de la segona planta d’un edifici ens agrada o no, quan els fonaments estan mal construïts o, directament, no n’hi ha. El resultat és clar: l’edifici caurà i, amb ell, el bany també. Moltes vegades ens obsessionem amb si hem de menjar un aliment o un grup d’aliments perquè hem sentit a dir això o allò, però en canvi no ens plantegem si partim d’una base saludable des de la qual puguem edificar una alimentació saludable. Un cop tinguem aquesta base estable, és quan podrem veure si hi van millor uns detalls o d’altres. I potser només amb la base, qualsevol detall hi va bé.

Quan parlem de comestibles, a què ens referim? Als productes altament processats que ens omplen l’estómac i ens donen una falsa sensació de sacietat, però que dura poca estona, fent que tornem a tenir gana… i de què? De més processats. Perquè aquests productes estan dissenyats per crear sensacions de plaer exagerades en el nostre centre cerebral del gust, que fa que en desitgem més i més. Algunes de les substàncies que inclouen aquests aliments són altament addictives o, directament, podrien ser considerades una droga, com ara el monosodi de glutamat (potenciador del gust, extracte de llevadura, E-621,… diferents noms que li poden donar a les llistes d’ingredients) o el sucre refinat (s’ha vist en estudis amb ratolins que el sucre pot ser més addictiu que la cocaïna). Altres substàncies que acostumen a contenir els comestibles són tot un seguit de productes sintètics (altrament coneguts com a additius o E’s) que molts d’ells estan demostrats com a tòxics, carcinogènics o possibles agreujants d’altres patologies, i que són afegits al producte per fer-lo més gustós, vistós o que aguanti més temps a l’estanteria del supermercat sense que s’hagi de llençar. No tots els additius són dolents, ni de bon tros (alguns són vitamines, minerals, àcid cítric,…), però la falta d’informació clara en l’envàs del producte, dels efectes que pot tenir el seu consum, fa que l’elecció no sigui lliure per part del comprador. I les noves lleis d’etiquetatge no hi ha ajudat, tampoc…

Comestible, no ens enganyem, vol dir que no et mata (si més no al moment). És cert que per consumir-lo un dia no ens provocarà res (excepte qui hi sigui al·lèrgic), ja que per poder-los incloure en un producte dissenyat per al consum humà, han d’estar en dosis no tòxiques… però no tòxiques per qui? Avui en dia sabem que hi ha variants genètiques que ens fan més sensibles a certs tòxics, i la majoria d’estudis de toxicitat estan fets en ratolins i extrapolats a humans (i no compartim el mateix metabolisme d’eliminació de tòxics). I qui menja cada dia grans quantitats d’aquella substància sense saber-ho? La mateixa substància pot estar present a molts comestibles diferents, i el que podria semblar una dieta equilibrada vista des de lluny, podria estar-nos intoxicant mica en mica, cada dia.

A més, una alimentació basada en comestibles, a la llarga, pot conduir a una falta de nutrients i alteracions del metabolisme. La majoria de productes són “refinats”, o sigui, que els hi han tret part del què tenien en la seva forma original, i fets en base a molt pocs aliments diferents (blat, blat de moro, patata, sucre, grasses animals de baixa qualitat, tomàquet,… i poca cosa més). I malgrat les estratègies comercials dels últims anys d’intentar “enriquir” els processats per fer-los més nutritius, continuen quedant a anys llum dels nutrients que ens ha ofert la natura des de sempre. A més, els aliments ens donen una sacietat més duradora i ens aporten una gran quantitat de nutrients adaptats al lloc que vivim (sempre i quan fem consum de proximitat).

Per regla general, i exceptuant casos de salut complexes com ara segons quines patologies, intoleràncies i al·lèrgies,… a més varietat d’aliments que mengem, millor. Tornem al sentit comú: si mengem molts aliments diferents, serà menys probable que fem un dèficit d’algun nutrient. A més, al menjar més varietat, fa que mengem menys quantitat d’un aliment en concret i, per tan, tinguem menys números de fer un excés de qualsevol substància o de patir una intolerància (les intoleràncies depenen de dosis, les al·lèrgies, no). Per exemple, s’ha vist en estudis científics, que al fer més varietat d’alimentació, augmenta el rendiment esportiu tan en esportistes habituals com no, malgrat no entrenar! Així que ¿què us sembla si deixem de donar voltes i comencem a veure de què parlem quan parlem d’aliments?

En el fons es tracta d’aquella expressió que molts de vosaltres haureu sentit a dir: “menja’t tot allò que la teva àvia (o besàvia per als més joves) hauria reconegut com a menjar”. Aquí hi inclouríem aliments en la forma original que trobem a la natura o aliments mínimament processats com ara pa de massa mare, oli d’oliva verge extra, iogurts naturals artesans, pernil salat artesà,… Algun d’aquests petits processaments fa molts anys que l’esser humà els ha anat aplicant i tenim una clara evidència que no donen problemes de salut a la major part de la gent i, en alguns casos inclús poden millorar el producte final, com és el cas dels fermentats (que veurem més endavant en el llibre).

 

[…]

El capítol continua de forma exclusiva per als subscriptors. Per seguir llegint, inscriviu-vos de forma gratuïta a la Newsletter i rebreu aquest regal, junt amb tots els capítols que aniran venint en els mesos següents. Ompliu el formulari que trobareu aquí i assegureu-vos de clicar les dues caselles de la part baixa.